La Generalitat està elaborant un estudi a tot Catalunya per conèixer les zones més necessitades. L’objectiu del Govern Català és invertir-hi, prèvia cessió dels terrenys per part dels ajuntaments. La gestió d’aquests pàrkings aniria a càrrec del Gremi de Transportistes. Terrassa podria ser un dels municipis catalans que comptés amb un pàrking per a camions de gran tonatge, una reivindicació històrica del sector. Ja hi ha hagut una primera presa de contacte pel projecte de Terrassa. Segons el Gremi, la ciutat compta amb uns terrenys d’entre 30 i 60 mil metres quadrats, que podrien donar cabuda fins a 350 tràilers.
L'Estartit.- La caducitat del dret a reversió que la Generalitat tenia sobre els terrenys de l´antiga base americana de l´Estartit va tornar a l´actualitat diària un indret que va desaparèixer per als habitants del poble el 14 de maig de 1998.
Aquell dia, el paisatge de la muntanya de l´Estartit va perdre un element que des de l´any 1961 hi havia estat present, una torre de 190 metres que va ser derruïda. Des d´aleshores, l´oblit i la degradació s´han apoderat d´una base que durant 34 anys havia controlat la navegació marítima i aèria del Mediterrani amb l´ajuda de quatre bases iguals de les mateixes característiques.
Després dels acords a què va arribar el general Franco amb el Govern dels Estats Units, en els seus interessos comuns en contra de l´expansió del comunisme que representava la Unió Soviètica, es va iniciar -com en molts altres llocs de la geografia de la Península- la construcció d´una base americana.
La finalitat de la base de l´Estartit era clara en el marc de la Guerra Freda: el control de la navegació del mar Mediterrani. Més tard, amb la decadència del poder soviètic va passar a servir de sistema de navegació neutre i, finalment, l´aparició del GPS -sistema de navegació per satèllit- va provocar la seva desaparició el 31 de desembre de 1994 i l´abandonament definitiu dels militars nord-americans el 31 de maig de l´any següent.
El nom propi d´aquest sistema de navegació és el de Loran-C i tenia un funcionament igual que el del GPS, però terrestre. Així, la base de l´Estartit, la de Lampedusa (Líbia) i Kargaburun (Turquia) creaven un triangle a través del qual determinaven la posició exacta del vaixells o avions al mar Mediterrani. La posició de les naus es determinava a partir de les ones emeses per les seves ràdios, que es rebien a les bases i permetien descobrir la situació.
Amb les bases Loran-C, assignades al cos de guardacostes de la Marina, els nord-americans van controlar tot l´hemisferi nord i, fins i tot, es feia servir dins dels EUA, com a la zona dels Grans Llacs.
Durant aquests 34 anys, van ser molts els mariners que van ser destinats a l´Estartit, com explica un antic tècnic d´electrònica de sistemes Loran-C que, després de córrer món amb la Marina nord-americana, va decidir quedar-se a Catalunya. Aquest vell mariner -que vol mantenir l´anonimat per evitar problemes amb l´Administració dels EUA-, explica que va estar destinat a l´Estartit en dues ocasions, a principis dels anys 60 i poc després de la mort de Franco.
Las diferències més grans que va trobar entre estar a Espanya abans i després de Franco van ser que, als anys 60, els soldats no podien portar les seves famílies a les bases -cosa que ja havia canviat quan va tornar per segon cop-; i una altra va ser que si abans només tenien un dia lliure hi havia de dormir a la base, després la reglamentació va canviar i, un cop acabada la seva jornada laboral ja eren lliures per marxar i dormir on vulguessin.
El nombre d´americans a la base en tots aquests anys va oscil•lar, segons l´exmariner, entre 20 i 25, i cap d´ells no estava més de dos anys destinat al mateix lloc. La xifra de soldats determinava el nombre de nacionals.
Pel que ell recorda, n´hi havia quatre o cinc el tractat entre Espanya i els EUA fixava que «per cada cinc americans hi havia d´haver un espanyol». Aquests espanyols, civils, eren el cuiner, un traductor i dos o tres que feien tasques de manteniment.
El seu temps lliure el passaven a les sales d´oci de les quals disposava la base o, quan podien, baixaven a l´Estartit. La barreja entre els locals estava regulada i «no podíem anar d´uniforme perquè es considerava que sinó es podria ofendre la gent i havíem de tenir un comportament correcte perquè érem com ambaixadors dels EUA». En qualsevol cas, si hi havia algun problema, la resolució era competència de la Guàrdia Civil. A més, el cos armat va vigilar des de l´inici fins al 1995 la base «ja que no teníem cap arma».
Una vigilància que es va extremar amb l´inici de la primera guerra del Golf el 1991. Aleshores, l´Administració de George Bush -el pare de l´actual president- va decidir reforçar la seguretat de l´interior de les bases. Però aquí, a l´Estartit, en comptes de destinar-hi soldats armats, es va contractar els serveis d´una empresa de seguretat privada.
En Miguel Díez hi va treballar com a vigilant de seguretat des del juliol de 1991 fins al gener de 1995. Durant aquests anys, el nombre de nord-americans es va doblar, fins aproximadament 40 -explica en Miguel-. En aquesta última etapa, segons recorda aquest mateix home, «la majoria dels soldats eren nord-americans i la relació amb ells era normal».
En Miguel va viure des de dins el desmantallament de la base i va presenciar la caiguda de la torre de transmissió, que set anys després encara es troba al mateix lloc on va caure, amb la sala de recepció d´informació abandonada i amb les llanternes elèctriques que feien funcionar les transmissions.
La resta d´instal•lacions -la sala de màquines, la cuina, les habitacions, els tancs de gasoil i d´aigua- també segueixen abandonades com a runes del que va ser la Guerra Freda i la presència nord-americana a la costa mediterrània. Mentrestant, el Ministeri de Defensa espera un comprador per desempallegar-se d´uns terrenys confiscats el 1958.
El Consell General de la Infermeria publicava ahir un comunicat sobre la recent sortida a borsa de Corporación Dermoestètica en el qual afirmava que “resulta muy lamentable que para generar confianza en sus futuros accionistas la empresa recurra a exhibir cincuenta mujeres ‘modelos’, supuestamente vestidas de enfermeras, que nada tiene que ver con la calidad asistencial ni la seguridad clínica de sus pacientes” i que la iniciativa “ofende, gratuita y necesariamente, a 220.000 profesionales de enfermería”.
El nou arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, que avui fa un any que va prendre possessió del càrrec en substitució del cardenal Ricard Maria Carles, va votar a favor de la renovació de Federico Jiménez Losantos per la cadena Cope, segons revela el col•lectiu Església Plural en un comunicat. L'associació critica "el seu vot favorable, com a membre de l'executiva de la CEE, a la renovació del Sr. Jiménez Losantos i el seu equip a la COPE. Aquesta actitud seva va doldre molt a molts fidels de Catalunya i significa un contratestimoni evident".
El próximo 23 de junio se celebrará en Viladecavalls la fiesta de los "Focs de Sant Joan" más conocidos por la Flama del Canigó, que se ha estado realizando con normalidad durante los últimos años, pero que en esta ocasión viene precedido por la intensa polémica suscitada a raíz de que ERC quisiera imponer a las entidades su participación en la actividad, como requisito para recibir subvenciones.
Que finalmente el equipo de gobierno CIU y ERC tiraran para atrás su propuesta, ante la postura de los partidos políticos de la oposición PSC e ICV-EA, dispuestos a presentar recursos e impugnar los acuerdos, no quita para que unos y otros mantuvieran sus posiciones. Mientras que los partidos de la izquierda PSC e ICV-EA considerar que la Flama del Canigó no es más que la aplicación de una política partidista de CIU y ERC, fuera de toda antigua tradición catalanista como lo quieren presentar, estos como gobiernan por mayoría imponen lo que les parece.
El equipo de gobierno municipal de Viladecavalls tiene una clara vocación hacia el nacionalismo-independentista, que revalida en cada vez que tiene ocasión, hasta el punto de votar como Ayuntamiento contra la Constitución europea, para posteriormente celebrado el Referemdúm negarse en varias ocasiones a la anulación del acuerdo, que le enfrenta a la decisión mayoritaria del pueblo, que voto sí a la Constitución.
